catalunya
Acció CDR a la C-32 el 2 d'abril de 2018.
Imatge de l'acció dels CDR a la C-32 el 2 d'abril de 2018.
|
Fuente
:
ACN / Arxiu

Esperant un ximple

Lun, 21 Mayo 2018

El terrorisme, quan vol dignificar-se, parla de si mateix com a “lluita armada”. Encara que no ho sigui. El principal argument per exercir-lo és la convicció del dret a utilitzar la violència com a mitjà per arribar a un determinat fi que fixa el terrorista i que no és discutible. La pràctica del terrorisme requereix una tasca prèvia de tipus més o menys intel·lectual: la deslegitimació de l’oponent, acusat de l’ús espuri de la violència, preferentment a través de l’aparell d’un Estat. D’aquesta manera, la violència pròpia esdevé defensa propia, justificada per les agressions de l’enemic. 

La construcció de l’enemic és també una feina dels intel.lectuals orgànics dels violents. Cal, abans, distingir entre un “ells” i un “nosaltres”. El segon pas consisteix en establir amb claretat una llista de greuges que expliquin una certa animadversió mútua, la d’ells gratuïta o interessada, i la “nostra” perfectament raonable. El tercer pas identifica a “ells” amb la maldat i a nosaltres amb el bé. Així doncs, la raó és nostra, el patiment es nostre, i el dret a la resistència amb l’ús de la força si cal queda plenament justificat.

Trobar un esbojarrat, un ximplet disposat a posar una bomba, a utilitzar una pistola o inmolarse-se és fàcil i ràpid. La tasca intel.lectual prèvia, en canvi, exigeix més temps i certes dosis de pensament. És el que ara se’n diu elaborar “un discurs” legitimador.

Fins ara els independentistes s’han mogut en la fase teòrica i discursiva. Han assegurat que el que ells en diuen “Estat Espanyol” actua de forma violenta i il·legítima contra els independentistes perquè són els defensors de Catalunya. Espanya (ells), doncs, és l’enemic. Un enemic dolent i aprofitat que roba i expolia els catalans (nosaltres). La resistència es perfectament comprensible i noble. Els lluitadors propis són herois que s’enfronten al mal per tal de restablir les llibertats negades.

No cal un esforç excesiu per descobrir que hi ha discursos legitimadors del dret de resistència (els de Carles Pugdemont o Joaquim Torra, més grollers) però també els d’Oriol Junqueras quan repetia el mantra: “Espanya ens roba”, magnificats pels tertulians i locutors ben pagats de TV3 i Catalunya Ràdio així com la premsa subvencionada (d’on procedeixen Puigdemont i Torra).

Superada la fase de detecció de l’enemic, s’entra a la de construir el destí mirífic que només la pèrfida Espanya evita que s’aconsegueixi: la república que no és avantsala del paradís, és directament el paradís, amb rius de llet i mel que ara són barroerament expropiats pels espanyols. Per arribar-hi s’haurà de lluitar perquè ja s’ha vist que l’enemic no vol dialogar ni acceptar la raó. Els primers herois són els CDR (Comités de Defensa de la República). Queda clar que són elements de “defensa” o, com ells canten, “defensors de la terra”. Els bons (nosaltres) no ataquen mai, però no se’ls pot negar el dret a defensar-se. A manca dels rius de llet que no acaben de fer-se visibles, els CDR han trobat les autopistes, símbol de la tirania i la opressió espanyola. És veritat que un dels principals accionistes d’Abertis ha estat La Caixa o que els governs de Jordi Pujol varen construir la Pau Casals (de peatge), els túnels de Vallvidrera i la perllongació fins a Manresa (peatge) i que han mantingut el peatge del túnel del Cadí. No importa. Els peatges formen part de l’espoli espanyol de Catalunya. Segurament per aquest motiu els hereus de CiU varen donar suport al rescat de les radials madrilenyes.

Construït el discurs únicament queda el pas a la fase següent: la violència en defensa de la pàtria. Qüestió de temps. El dubte consisteix a saber si els dirigents independentistes saben on es pot arribar. Si no ho saben son realment inconscients. Que el lector decideixi què són si realment ho saben. Sense perdre de vista les ganes de gresca de l’altra banda.

 

Francesc Arroyo és periodista

 


Multimedia