catalunya
ANÀLISI
Lectura del manifest de la manifestació del 15 d'abril a Barcelona.
Lectura del manifest de la manifestació del 15 d'abril a Barcelona.
|
Fuente
:
ACN

Els peatges de la transversalitat

La manifestació per la llibertat dels presos posa en evidència la contradicció dels promotors del manifest i les consignes dels mobilitzats

0
Lun, 16 Abr 2018

La megafonia, millor dit, la inexistència d'una megafonia apropiada, va evitar que la gran majoria dels manifestants de diumenge passat es portessin una bona decepció amb ocasió de la lectura del manifest final. La contradicció entre els eslògans dels participants i el contingut del document va ser clamorosa. Allà on la marea groga veia presos polítics, el manifest es va limitar a denunciar l'existència de dirigents polítics presos; on els centenars de milers de convocats intuïen la república, el text defensava l'autogovern i les competències de la Generalitat i davant de l'aclamació de Carles Puigdemont com a president, els lectors del document reclamaven la urgent elecció d'un president i la formació d'un govern.

Els peatges de la transversalitat són evidents, exigeixen formulacions genèriques i fugen de les formulacions més discutibles. Per no citar-se, no es va citar ni tan sols la famosa resolució de l'ONU que, segons el discurs del president del Parlament, aplicaria mesures cautelars a l'estat per la seva vulneració dels drets dels processats en presó preventiva. En el seu lloc, una frase més canònica: "La justícia ha de respectar les resolucions judicials dels tribunals i organismes internacionals respecte dels drets fonamentals civils".

Mentre els organitzadors van intentar un encaix de paraules per no desairar els sindicats de classe, CCOO i UGT, i als Comuns que van acudir a la cita de l'ANC i Òmnium, els participants van anar a la seva, lògicament. L'objectiu oficial era exhibir el caràcter transversal de la defensa de la democràcia i els drets polítics dels processats pel jutge Llarena. Per això es va crear l'Espai Democràcia i Convivència, una mena de repetició del Pacte Nacional pel Referèndum, de base més àmplia a l'estricte moviment independentista, però, el carrer mobilitzada converteix qualsevol concentració en una exhibició de força de l'independentisme.

Les dues dotzenes de senyeres situades estratègicament a les primeres files, després de la pancarta, no van ser suficients per compensar els milers d'estelades portades de casa pels manifestants. Així, la imatge de transversalitat que hauria hagut de fonamentar la presència de la bandera de Catalunya va quedar en no res, limitada al contingut del manifest. El groc dels llaços i samarretes, la imatge de la batalla contra l'empresonament dels dirigents sobiranistes, es va imposar inequívocament i les seves consignes, també. L'esforç dels Comuns en els seus intents de subratllar la transversalitat d'aquesta reivindicació sempre queda ofegada per la força mobilitzadora de l'ANC.

Als Comuns els passa el que li va passar al PSC en l'última manifestació catalanista a la qual va acudir, el 2010. En aquella ocasió, el mateix president de la Generalitat, Josep Montilla, va presidir una pancarta que deia "Som una nació. Nosaltres decidim". En aquells dies, els socialistes catalans militaven en la idea de la lliure decisió dels catalans per aprovar en referèndum el seu estatut que acaba de ser desnaturalitzat pel Tribunal Constitucional. Aquella convocatòria es va convertir per a la seva sorpresa en la primera gran manifestació de caràcter independentista i no precisament de forma espontània. El PSC no ha tornat, tot i que la literalitat del manifest no li incomodaria en excés, llevat potser la referència al 155. De tota manera, els segueix passant el mateix amb les convocatòries unionistes a les que acudeix amb Ciutadans i PP, que sempre acaben regirant contra els seus interessos.

 

Jordi Mercader es periodista i analista polític

 


Multimedia